dimarts, 14 de desembre de 2010

Pensa eficientment, fusiona localment

En el món de l'economia privada, les crisis acaben essent un mecanisme d'autoregulació imprescindible. Les empreses no viables acaben tancant, i les que sobreviuen no tenen més remei que adaptar-se als nous temps, adequant els seus objectius a les noves necessitats, però sobretot reorganitzant-se, eliminant estructures obsoletes i creant-ne de noves per millorar l'eficiència.

A tot això, el nostre sector públic és immune. Lamentablement no a la crisi, sinó a la voluntat d¡adaptar-se. Tot i algunes proclames des dels diferents partits, ningú no considera seriosament la necessitat de reorganitzar en profunditat serveis i estructures, i lamentablement només hi ha alguna que altra mesura de cara a la galeria, que els mateixos promotors reconeixen que només són la xocolata del lloro.

El cas paradigmàtic a Catalunya és sens dubte l'administració local: 947 ajuntaments, 41 consells comarcals, 4 diputacions i 1.160 ens de gestió de diversos tipus. Especialment, pel que fa als ajuntaments, cal recordar que més de la meitat no arriben ni als 1.000 habitants, inclosos els 24 que no arriben ni a 100 parroquians. Pensem-hi: un ajuntament és el primer nivell administratiu que ha de garantir la prestació de serveis als ciutadans, i senzillament un ajuntament de menys de 1.000 habitants no pot fer-ho. La solució màgica ha estat crear estructures supramunicipals que siguin capaces de prestar aquests serveis, i aquí trobem mancomunitats, consells comarcals, diputacions i entitats metropolitanes treballant pels nostres veïns dels municipis petits. És a dir, com que no sabem tenir municipis de la mida correcta, el que fem és duplicar i triplicar administracions. Potser el sistema és eficaç. El que està clar és que no és eficient.

La solució passaria per fusionar municipis, fins assolir un mínim de població que els faci viables. A diferents països europeus ho han fet en les últimes dècades i no s'ha acabat el món, i ara s'hi han posat els grecs per passar de 1.074 a 370 municipis. A Catalunya es va proposar el 2001 el tímid pla Roca que situava el llindar mínim en 250 habitants, però es va tirar enrere a la primera protesta local. I complementàriament a la fusió de municipis, també caldrà eliminar consells comarcals i diputacions, amb la resultant d'un país que s'organitzaria perfectament a dos nivells: municipi i Generalitat.

Parlem-ne. Obrim ja un debat sobre quan costa i de què serveix la nostra organització territorial, i fem propostes de solució concretes. Si algun dia volem tenir un país que funcioni, l'alternativa de continuar eternament en la situació actual senzillament no és viable.

dissabte, 4 de desembre de 2010

Roda el món torna al Born, o els vots al llarg dels anys

Llegint alguns titulars de premsa o sentint algunes comentaris, es podria arribar a pensar que la política catalana en aquests últims anys contínuament pateix moviments bruscos d'evolució de les preferències dels electors d'un extrem a l'altre: ara és una patacada d'ERC, després l'ascens de PP, o uns resultats fantàstics de CiU... El cert és que a partir d'aquestes afirmacions caldria concloure que el mapa polític català és especialment convuls. Doncs no és ben bé això.

La present anàlisi intenta mesurar aquesta evolució al llarg dels anys, i ho fa assignant un valor de resum als vots emesos en cada elecció, sempre a partir d'un model bidimensional dels partits catalans. Així doncs, a partir de les dades i d'unes puntuacions fixes de cada partit per a "nacionalisme" (entengui's "catalanisme") i "progressisme", s'obté un valor final del resultat, expressat en dos valors representables en un gràfic de dues dimensions. Vegem-ho.

En primer lloc, cal partir d'un mapa de partits, que els distribueixi en les dues dimensions esmentades, "nacionalisme" i "progressisme". Evidentment els valors són discutibles, com també són actualment discutibles els conceptes de "nacionalisme" i, molt especialment, el de "progressisme". En tot cas, per parlar dels dos partits principals del mapa català, CiU té un 5 en progressisme (ni fu ni fa), i un 7 en nacionalisme. En canvi el PSC té el 5 en nacionalisme (altre cop ni fu ni fa) i un 7 en progressisme. El resultat és el següent:


I la mosca que apareix al costat del PSC? Doncs és justament l'evolució de les votacions al llarg dels anys. Ampliem-ho:

En el gràfic es tracen en verd les eleccions al Parlament de Catalunya, en blau gruixut les municipals, i en blau fi les espanyoles. En el cas concret de les eleccions catalanes, veiem que des de les primeres eleccions del 1980 fins a les últimes del 2010, els valors de nacionalisme sempre han estat entre 5,5 i 6 (excepte en les eleccions de 1992), i pel que fa a progressisme, estem sempre entre 5,5 i 6,5. És a dir, el conjunt de l'electorat català acaba votant igual al llarg dels anys. En el cas concret de les eleccions de 2010 respecte les de 2006, es manté el nacionalisme -els vots que perd ERC es recuperen amb els que guanya CiU o SI, sense que quedin compensades per una pujada rellevant de les opcions espanyolistes- i hi ha una mica menys de progressisme, en baixar els partits d'esquerra, però sense que pugin realment els de dreta, ja que la pujada fonamental és d'una força central com CiU.

En el cas de les municipals i les espanyoles, el comportament també és equivalent, amb poca variació real al llarg del temps, amb la diferència rellevant que cada elecció té la seva traça independent, que no intersecta amb les altres. És a dir, sempre votem igual dins cada tipus d'elecció -catalanes, municipals o espanyoles- però votem diferent en funció de l'àmbit electoral de què es tracti.

La primera conclusió d'aquesta anàlisi és que la societat catalana és una societat estable, que defuig dels extremismes, i que manté un comportament electoral força homogeni al llarg dels temps. La segona és que està absolutament instal.lada en aquest tímid progressisme i aquest tímid nacionalisme que marca el gràfic. El problema és que amb aquesta base, res no fa preveure que Catalunya pugui realment fer passos rellevants en la seva evolució política en els propers anys.

dilluns, 29 de novembre de 2010

Què podem esperar per als propers quatre anys?

Ho sabia tothom i era profecia. El tripartit s'aguantava sobre unes coalicions impossibles només unides pel repartiment del poder. A la primera de canvi, els ciutadans han decidit prescindir-ne, castigant especialment els socialistes als pitjors resultats de la seva història. Sens dubte el problema ha estat un  PSC-PSOE indefinit, massa catalanista per als seus votants més espanyols, massa espanyolista per als catalans, atropellat a més per la crisi econòmica i la sentència de l'Estatut, i amb un president de perfil baixíssim, incapaç de cap mena de lideratge que transcendís el seu propi partit. Potser aquest daltabaix serà l'ocasió perquè els socialistes catalans decideixin si volen continuar essent l'actual apèndix del PSOE, liderat per Montillas, Corbachos i Chacons, o si es volen convertit en un partit català.

De la patacada d'Esquerra, el millor que es pot dir és que estava escrita des del dia que van decidir pactar el segon tripartit. Amb els vots del 2010 ja podem dir que van ser dos-cents mil els votants d'Esquerra que es van sentir traïts quan el 2006 el partit de Macià i Companys va donar suport al PSC-PSOE a canvi de no res, amb el pretensiós argument que acostaven els socialistes al catalanisme. Francament, si a partir d'ara volen aspirar a tornar a un lloc central en la política catalana, faran bé de renovar tota la direcció responsable de convertir la tercera força del Parlament en la cinquena.

La sorpresa s'ha donat en el relleu de l'independentisme. Quan fa uns mesos tot semblava a favor de Carretero, ha resultat que el triomfador de la nit, amb permís del sr.Mas, ha estat Joan Laporta. De totes maneres, entre Reagrupament i Solidaritat només han pogut recollir 140.000 vots dels 200.000 que Esquerra s'ha deixat pel camí, la qual cosa s'ha traduït en 4 escons per a Solidaritat per compensar els 11 perduts per Esquerra. I fins i tot si haguessin anat junts, amb els vots obtinguts només s'hauria rascat 1 escó més per Lleida. En global un mal negoci, i només el temps dirà si l'expresident del Barça serà capaç d'aglutinar més vots en futures eleccions. El personatge és sens dubte explosiu, però hi ha seriosos dubtes que sigui capaç de resistir quatre anys al Parlament sense major protagonisme. Per no parlar de les nul.les perspectives que lamentablement se li obren a un Reagrupament que ha obtingut uns resultats clarament insuficients en unes condicions gairebé immillorables.

Les alegries relatives de la nit han estat que a Ciutadans no aconsegueixen convèncer més gent perquè els donin suport en la seva croada contra el catalanisme, i que els racistes de l'Anglada no hagin entrat al Parlament, tot i haver recollit més de 70.000 vots. 

Dels peperos i els d'iniciativa, res a dir. Fan la seva, segurs d'estar en possessió de la veritat, aguantant el tipus a les eleccions, sabent que un dia estan més amunt i un altre més avall, però sense cap voluntat real de seduir el conjunt de la societat catalana.

I, last but òbviament not least, Convergència i Unió tornarà a la Generalitat per la porta gran, sense haver fet res més que esperar que el cadàver de l'enemic els passés per davant de casa. Però el gran misteri és saber què faran el flamant president Mas i el seu equip durant aquests quatre anys que ara comencen. D'entrada s'esveraran pels comptes de la Generalitat, prendran quatre mesures de cara a la galeria i aniran fent a l'espera de temps millors. En tot cas, se suposa que racionalitzaran una mica el desgavell organitzatiu produït pel repartiment de quotes del tripartit, i que no posaran cap polític rival en un lloc compromès només per cremar-lo. I pel que fa a la negociació amb Madrid, tot s'haurà de fiar a les eleccions espanyoles del 2012, on caldrà posar un ciri perquè el gran partit espanyol de torn -PSOE o PP- requereixi d'uns quants vots perquè es puguin aconseguir  algunes competències o rebre una mica més de finançament.

I la independència? Doncs molt em temo que no se l'espera almenys fins el 2014...

dilluns, 22 de novembre de 2010

Uns autèntics experts en immigració

Lamentablement han aparegut amb força missatges xenòfobs en les eleccions al Parlament de 2010. Així, un partit pretesament centrat com el PP no ha tingut cap problema per proposar mesures com l'expulsió dels immigrants sense feina, o per presentar un joc a Internet on directament es dispara als immigrants. A més, a les eleccions es presenta també Plataforma per Catalunya, un partit d'ultradreta que fa de l'odi a l'immigrant la seva única raó de ser, amb un eslògan ben explícit: "Primer els de casa". A destacar també que aquest partit, potser per pura curiositat, rep un ressò mediàtic desproporcionat respecte la seva força real, si tenim en compte que en les eleccions municipals de 2007 va obtenir 12.000 vots a tot Catalunya, equivalents al 0,4% del total que es van emetre.

En tot cas, l'eslògan "Primer els de casa" crida l'atenció perquè primer caldria saber qui són/som els de casa. Parafrasejant la dita que s'aplica als argentins, podem dir que els catalans descendim dels francs i dels trens a parts iguals. Qualsevol historiador ens pot explicar els successius pobladors que han arribat al nostre país al llarg dels anys: ibers, bascos, romans, gots, àrabs, francs, gitanos, aragonesos, occitans, jueus... fins arribar a un últim segle on s'han viscut fins a tres grans onades migratòries. Exagerant una mica, podem dir que darrerament cada 40 anys han arribat a Catalunya un milió d'immigrants. Primer van ser els valencians i murcians dels anys 20, després els andalusos i extremenys dels 60, i ara són els sudamericans i africans del 2000. I en cada cas, la societat catalana, per pura conveniència segurament, ha rebut i integrat els nouvinguts fins on ha pogut, amb un èxit més que raonable. De fet, una de les conseqüències d'aquest èxit és justament que els milions de catalans que descendim dels immigrants dels 20, com jo mateix, o dels 60, hem oblidat totalment la nostra condició original d'immigrant quan ens trobem amb els nous catalans.

Així no és estrany que nosaltres mateixos diguem que els sudamericans o els magrebins són ganduls, lladres i bruts... que són exactament els mateixos retrets que es van haver de sentir els nostres pares i avis quan van arribar. Per a un català dels anys 20, un murcià era poc menys que un monstre, i per a un català dels anys 60, un andalús no era més que un ignorant i un gandul. Que els immigrants viuen en pisos patera? Demaneu als vostres familiars vinguts del sud com vivien fa 50 anys. Que no s'integren? Volteu pel barri a veure en quin idioma parla encara la majoria de la immigració dels 60.

I evidentment hi ha colombians ganduls, paquistanís masclistes i marroquins delinqüents. Els immigrants no són tots bellíssimes persones i són de vegades font de problemes. Però la manera de resoldre aquests problemes no és expulsar els nouvinguts tan bon punt es queden sense feina, ni negar-los els serveis socials, d'ensenyament o de salut. La solució és la integració, en la feina, en l'escola, en la societat en el seu conjunt.  Serà una tasca difícil i llarga, però ens en sortirem: tots els catalans en som uns autèntics experts.

dilluns, 15 de novembre de 2010

Tot per la qualitat de l'educació

Des de fa una colla d'anys, els treballadors dels sectors públics no es mobilitzen pels seus interessos laborals, sinó per la qualitat del servei que presten, sigui aquest l'educació, la sanitat o els transports. La regla de tres era que si l'Administració oferia millors condicions laborals als treballadors, automàticament millorava la qualitat del servei al ciutadà. El raonament tenia sentit en el fet que si es pagava pitjor als treballadors
públics, finalment les places serien ocupades per treballadors menys competents. O si es precaritzaven les plantilles, aleshores augmentaven les rotacions i el personal estava menys preparat. Fins aquí el motiu, tots i els abusos, almenys tenia un sentit.

L'argument, però, va començar a grinyolar en el cas concret de l'educació, quan es va instaurar la sisena hora en l'ensenyament primari públic. Era evident que l'educació no aconseguia els seus resultats, atesos els baixos nivells aconseguits pel conjunt de l'alumnat, i una manera de millorar-los era, òbviament, impartir una hora més de classe al dia. El Departament va posar més mestres per cobrir aquesta hora de més, va reduir una hora setmanal la dedicació de docència del personal, va regalar un dia més de "lliure disposició" i va deixar que les escoles decidissin l'horari final d'aplicació. Finalment la mesura es va aplicar, no sense una oposició ferotge dels sindicats, que encara aleshores van tenir la barra de protestar la mesura, al.legant que s'hi oposaven "per la qualitat de l'educació".

El remat final ha estat aquest any 2010-2011 la postura del professorat de deixar de fer colònies en protesta per la negativa del Departament a autoritzar la jornada intensiva de juny, que reduïa de 6 a 4 les hores diàries durant aquest mes. Aquí, els mestres han llençat per l'aigüera la seva eterna defensa "de la qualitat de l'ensenyament" perquè el que proposaven era, ras i curt, empitjorar-lo, en deixar de fer unes sortides plenes de valors pedagògics. I aquest xantatge, en què s'han utilitzat els nens com a moneda de canvi, s'ha realitzat només per defensar les condicions laborals d'un professorat que veia, amb horror, que la seva jornada s'allargaria dues hores durant el mes de juny. Una jornada que, tot sigui dit, suma 805 hores de docència a l'any, comptant els 175 dies màxims de classe per la dedicació setmanal de 23 hores a la docència (Document per a l'organització i el funcionament de les escoles i els centres públics d'educació especial. Curs 2010-2011)

Finalment, se suposa que per raons electoralistes, el Departament ha decidit tornar a autoritzar la jornada intensiva, i els nostres nens segurament tornaran a fer colònies. Els mestres hauran guanyat una batalla laboral, però hauran perdut la guerra de la seva credibilitat com a professionals preocupats pel seu treball. En tot cas, en les seves properes reivindicacions laborals, a les quals tenen tot el dret del món, que facin les vagues i manifestacions que calgui, però que no tornin a agafar els nens d'ostatges i, sobretot, que s'oblidin de pregonar per sempre més que protesten "per la qualitat de l'educació".

dilluns, 8 de novembre de 2010

La Sagrada Família entona el cant del cigne

Diumenge 7 de novembre de 2010. El papa Benet XVI consagra la Sagrada Família com a basílica en una brillant cerimònia religiosa concelebrada amb centenars de sacerdots. L'espectacle compta amb el decorat incomparable del temple de Gaudí que, tot i que inacabat, viu avui la seva posada de llarg mundial de la mà d'una retransmissió televisiva impecable. Milers de persones segueixen la missa dins del temple i en els carrers dels voltants, i són milions els que la veuen en directe per televisió. En una paraula, impressionant.

Una setmana després torna a ser diumenge. Les misses de les parròquies congreguen tot just unes desenes de persones. Hi abunden els caps blancs, de tantes àvies que s'han resignat a veure que el seu cristianisme és un altre element del passat que desapareix sense remei, com els manuals de bones maneres o la cuina econòmica. Per la seva banda, les famílies joves passen pàgina de la religió ja sense els remordiments que encara tenien els seus pares. Així, batejos i comunions baixen en picat en tot just 10 anys, els matrimonis civils ja superen els religiosos, i les vocacions només cobreixen la tercera part dels sacerdots que es jubilen. Per no parlar del relativisme moral amb què es rep la doctrina: el divorci ja és un dret inalienable, les conductes públiques no segueixen ni un dels principis catòlics, i les diferents opcions sexuals són vistes per la societat amb una "esgarrifosa" normalitat. És a dir, més enllà de la pervivència d'elements de la tradició cultural cristiana, Catalunya és avui una societat laica, que atorga una audiència minoritària al cristianisme.

Són els fets. I a falta d'un miracle, l'església catòlica no tindrà cap altra opció que anar adequant la seva estructura a la  nova situació. Amb els anys cada cop veurem més "ex-glésies" sense públic convertides en equipaments culturals o esportius, escoles religioses definitivament absorbides per la xarxa pública, i l'obra de caritat de l'església abocada al compromís social, sense el rerefons cristià que l'emparava.

Deien els antics que el cigne entona el més bell cant just quan veu que s'acosta al seu final. Potser pel mateix, l'Església catòlica de Catalunya donava avui a la Sagrada Família la seva millor nota.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Que no ens tornin a timar amb les obres d'art de Lleida

Per sort, la disputa per les obres d'art del Museu Diocesà de Lleida anirà per llarg. Aquesta vegada el Govern de la Generalitat s'ha plantat i ha decidit defensar el Museu en la seva integritat, tal com és la seva obligació. En canvi, el Bisbat de Lleida ha acabat fent un paper d'estrassa del tot indigne, plegat als interessos de l'església espanyola.

De totes maneres, el punt interessant del tema és l'origen d'aquest conflicte. Després d'una primera operació l'any 1955, entre els anys 1995 i 1998 el Bisbat de Lleida va veure com li segregaven totes les parròquies incloses en els límits de la província d'Osca, que van anar a parar al nou bisbat de Barbastre-Monsó. D'aquesta manera, es retallava l'antic Bisbat de Lleida, que remuntava els seus límits a les divisions administratives romanes, per adequar-lo als límits provincials espanyols. I el drama és que aquesta retallada es va fer a canvi de no res. En aquell moment, es parlava de crear una conferència episcopal catalana, deslligada de l'espanyola, i la segregació de les parròquies de la Franja era una mena de compensació. Al final, com tots sabem res: les parròquies es van segregar, incloent-hi evidentment totes les catalanoparlants del Baix Cinca, la Llitera i la Baixa i Alta Ribagorça, mentre que la conferència episcopal catalana va quedaer en una pura quimera.

És amb aquesta lliçó que ens dóna la història que cal afrontar la negociació per les obres d'art del Museu de Lleida. Amb independència -sempre!- de les raons que ens assisteixin, és evident que actualment Catalunya té una cosa que volen els nostres amics espanyols. La qüestíó és posar-hi un preu, tant cínicament com sigui possible. Que volen les obres d'art? Doncs que ens traspassin la gestió dels aeroports, per posar un exemple. La política, ens agradi o no, és això. Do ut des. El que no podrem permetre és que tard o d'hora les peces comencin a creuar la clamor d'Almacelles a canvi de no res.

L'altra alternativa, evidentment, és solucionar-ho eliminant l'arrel del problema. En aquest cas, només caldria exigir la restauració de la situació de fa només 15 anys -en la història de l'església això és una minúcia- de manera que les parròquies de la Franja tornessin a ser del Bisbat de Lleida. I tots contents.

dimecres, 27 d’octubre de 2010

El meu vot, i el de 123.957 catalans més, no serviran de res el 28-N

Fent números amb les previsions del Racòmetre del 25 d'octubre, resulta que les candidatures independentistes de Solidaritat Catalana i Reagrupament sumaran un total de 123.958 vots, que equivaldran a un 4,25% dels vots emesos. El problema és que amb  els percentatges previstos i les circumscripcions que preveu la llei electoral, cadascuna de les candidatures obtindrà exactament zero escons. 

I si ajuntéssim les dues candidatures? Doncs tindríem assegurats 6 escons: 4 per Barcelona, 1 per Girona i 1 per Tarragona, i a 1.000 vots del de Lleida. Un resultat prou digne, amb independència -sempre!- dels nous vots que aconseguís moure la formació d'una candidatura conjunta.

Encara hi som a temps. Si no de fer una candidatura conjunta global, almenys sí de retirar les candidatures més febles en cadascuna de les circumscripcions. I com que no es pot passar de zero a tot, caldria començar per fer un primer intercanvi de cromos, que sembla claríssim: Solidaritat retiraria la seva candidatura per Girona, on està clarament per sota de Reagrupament, i a canvi Reagrupament faria el mateix amb la seva de Tarragona, on suma un percentatge força baix. Les espases continuarien en alt a Barcelona i Lleida, però almenys en dos territoris sumaríem vots i representació. I evidentment si també entressin Barcelona i Lleida en el joc, molt millor per a tots. Però com a mínim caldria aconseguir aquest gest de bona voluntat al voltant de Girona i Tarragona.

Som-hi ?

dissabte, 23 d’octubre de 2010

Aquest post no està patrocinat per una casa d'apostes

Betandwin, Miapuesta, Bwin, Betfair... cases d'apostes per Internet que surten com bolets i que deuen fer molts diners a costa del gust pel joc i la cobdícia dels ciutadans. En principi res a dir, o tot, segons com es miri. La gent és lliure de fer el que vulgui amb els seus diners: jugar-se'ls, regalar-los, comprar coses inútils i, fins i tot, estalviar-los. Això no treu que sigui una vergonya que l'objectiu d'una empresa sigui intentar que la gent es jugui els quartos.

De totes maneres, el problema es planteja ara per un tema molt concret, que és el patrocini de tot tipus d'equips esportius per aquestes cases d'apostes. D'entrada, ja és lleig difondre un vici com és el joc aprofitant la plataforma que ofereix la sempre noble pràctica esportiva. Però el que és absolutament impresentable és que les cases d'apostes patrocinin els equips sobre els quals fan jugar-se els diners. Digueu-me malpensat, però em sembla que la temptació és gran. "Jo, casa d'apostes X patrocino l'equip Y, i si aquest equip Y perd contra l'equip Z, resulta que guanyo una morterada de diners. Potser que truqui al president de l'equip Y, i li recordi la de diners que aquesta casa X hi inverteix..." És a dir, quina garantia hi ha que la pràctica esportiva no quedi adulterada per les pressions de les cases d'apostes que la patrocinen?

Evidentment podem pensar que tot és net i que tots plegats són bellíssimes persones, però cal no oblidar que quan hi ha molts diners en joc -mai més ben dit- els principis s'obliden molt ràpidament. Que encara no ha passat res ? Al temps.