dimarts, 14 de desembre de 2010

Pensa eficientment, fusiona localment

En el món de l'economia privada, les crisis acaben essent un mecanisme d'autoregulació imprescindible. Les empreses no viables acaben tancant, i les que sobreviuen no tenen més remei que adaptar-se als nous temps, adequant els seus objectius a les noves necessitats, però sobretot reorganitzant-se, eliminant estructures obsoletes i creant-ne de noves per millorar l'eficiència.

A tot això, el nostre sector públic és immune. Lamentablement no a la crisi, sinó a la voluntat d¡adaptar-se. Tot i algunes proclames des dels diferents partits, ningú no considera seriosament la necessitat de reorganitzar en profunditat serveis i estructures, i lamentablement només hi ha alguna que altra mesura de cara a la galeria, que els mateixos promotors reconeixen que només són la xocolata del lloro.

El cas paradigmàtic a Catalunya és sens dubte l'administració local: 947 ajuntaments, 41 consells comarcals, 4 diputacions i 1.160 ens de gestió de diversos tipus. Especialment, pel que fa als ajuntaments, cal recordar que més de la meitat no arriben ni als 1.000 habitants, inclosos els 24 que no arriben ni a 100 parroquians. Pensem-hi: un ajuntament és el primer nivell administratiu que ha de garantir la prestació de serveis als ciutadans, i senzillament un ajuntament de menys de 1.000 habitants no pot fer-ho. La solució màgica ha estat crear estructures supramunicipals que siguin capaces de prestar aquests serveis, i aquí trobem mancomunitats, consells comarcals, diputacions i entitats metropolitanes treballant pels nostres veïns dels municipis petits. És a dir, com que no sabem tenir municipis de la mida correcta, el que fem és duplicar i triplicar administracions. Potser el sistema és eficaç. El que està clar és que no és eficient.

La solució passaria per fusionar municipis, fins assolir un mínim de població que els faci viables. A diferents països europeus ho han fet en les últimes dècades i no s'ha acabat el món, i ara s'hi han posat els grecs per passar de 1.074 a 370 municipis. A Catalunya es va proposar el 2001 el tímid pla Roca que situava el llindar mínim en 250 habitants, però es va tirar enrere a la primera protesta local. I complementàriament a la fusió de municipis, també caldrà eliminar consells comarcals i diputacions, amb la resultant d'un país que s'organitzaria perfectament a dos nivells: municipi i Generalitat.

Parlem-ne. Obrim ja un debat sobre quan costa i de què serveix la nostra organització territorial, i fem propostes de solució concretes. Si algun dia volem tenir un país que funcioni, l'alternativa de continuar eternament en la situació actual senzillament no és viable.

dissabte, 4 de desembre de 2010

Roda el món torna al Born, o els vots al llarg dels anys

Llegint alguns titulars de premsa o sentint algunes comentaris, es podria arribar a pensar que la política catalana en aquests últims anys contínuament pateix moviments bruscos d'evolució de les preferències dels electors d'un extrem a l'altre: ara és una patacada d'ERC, després l'ascens de PP, o uns resultats fantàstics de CiU... El cert és que a partir d'aquestes afirmacions caldria concloure que el mapa polític català és especialment convuls. Doncs no és ben bé això.

La present anàlisi intenta mesurar aquesta evolució al llarg dels anys, i ho fa assignant un valor de resum als vots emesos en cada elecció, sempre a partir d'un model bidimensional dels partits catalans. Així doncs, a partir de les dades i d'unes puntuacions fixes de cada partit per a "nacionalisme" (entengui's "catalanisme") i "progressisme", s'obté un valor final del resultat, expressat en dos valors representables en un gràfic de dues dimensions. Vegem-ho.

En primer lloc, cal partir d'un mapa de partits, que els distribueixi en les dues dimensions esmentades, "nacionalisme" i "progressisme". Evidentment els valors són discutibles, com també són actualment discutibles els conceptes de "nacionalisme" i, molt especialment, el de "progressisme". En tot cas, per parlar dels dos partits principals del mapa català, CiU té un 5 en progressisme (ni fu ni fa), i un 7 en nacionalisme. En canvi el PSC té el 5 en nacionalisme (altre cop ni fu ni fa) i un 7 en progressisme. El resultat és el següent:


I la mosca que apareix al costat del PSC? Doncs és justament l'evolució de les votacions al llarg dels anys. Ampliem-ho:

En el gràfic es tracen en verd les eleccions al Parlament de Catalunya, en blau gruixut les municipals, i en blau fi les espanyoles. En el cas concret de les eleccions catalanes, veiem que des de les primeres eleccions del 1980 fins a les últimes del 2010, els valors de nacionalisme sempre han estat entre 5,5 i 6 (excepte en les eleccions de 1992), i pel que fa a progressisme, estem sempre entre 5,5 i 6,5. És a dir, el conjunt de l'electorat català acaba votant igual al llarg dels anys. En el cas concret de les eleccions de 2010 respecte les de 2006, es manté el nacionalisme -els vots que perd ERC es recuperen amb els que guanya CiU o SI, sense que quedin compensades per una pujada rellevant de les opcions espanyolistes- i hi ha una mica menys de progressisme, en baixar els partits d'esquerra, però sense que pugin realment els de dreta, ja que la pujada fonamental és d'una força central com CiU.

En el cas de les municipals i les espanyoles, el comportament també és equivalent, amb poca variació real al llarg del temps, amb la diferència rellevant que cada elecció té la seva traça independent, que no intersecta amb les altres. És a dir, sempre votem igual dins cada tipus d'elecció -catalanes, municipals o espanyoles- però votem diferent en funció de l'àmbit electoral de què es tracti.

La primera conclusió d'aquesta anàlisi és que la societat catalana és una societat estable, que defuig dels extremismes, i que manté un comportament electoral força homogeni al llarg dels temps. La segona és que està absolutament instal.lada en aquest tímid progressisme i aquest tímid nacionalisme que marca el gràfic. El problema és que amb aquesta base, res no fa preveure que Catalunya pugui realment fer passos rellevants en la seva evolució política en els propers anys.