dijous, 15 de desembre de 2011

Sota, cavall... i gat !

Evidentment que cal fer la revolució, però calen alguns matisos. La meva idea seria una república sense ordres privilegiats però amb una família reial hereditària al capdavant, en comptes d'un cap d'estat elegible. Considero que cap poble que hagi conegut mai el plaer de venerar una família pot ser privat d'aquest plaer sense consumir-se de melancolia i extingir-se. Però com que al final els reis sempre acaben essent perillosos, la meva proposta és posar-hi gats.

Estic convençut que una família reial de gats s'adequa a tots els propòsits. Serien tan útils com qualsevol altra família reial, sabrien el mateix, tindrien les mateixes virtuts, les mateixes febleses i la mateixa predisposició a esbatussar-se amb altres gats reials, serien còmicament vanitosos i grotescos sense adonar-se'n, i a més a més sortirien baratíssims; i, finalment, tindrien un dret diví tan sòlid com qualsevol altra casa reial, i "Mixet VII, Mixet XI o Mixet XIV per la gràcia de Déu" sonaria tan bé com si s'apliqués a qualsevol d'aquests gatets guarnits de les families reials.

I, en general, el caràcter d'aquests gats estaria considerablement per sobre del rei mitjà, i això seria un avantatge moral immens per la nació, perquè una nació sempre conforma la seva moral a imatge de la del seu monarca. Com que el culte a la monarquia es basa en la irracionalitat, aquests gràcils i innocus felins adquiririen fàcilment un caràcter tan sagrat com qualsevol altra reialesa, i sens dubte més i tot, perquè aviat es faria evident que no robaven ni enganyaven ningú, ni infligien injustícies de cap mena, i això els faria dignes d'un amor i una veneració més profunds que el rei humà habitual, i certament també els rebrien. Els ull de tot el món fustigat es fixarien aviat en en aquest sistema humanitari i bondadós, i els pallassos reials començarien a desaparèixer; els seus súbdits omplirien les places vacants amb gatets de la nostra pròpia casa reial; ens convertiríem en una fàbrica; proveiríem els trons de tot el món. En quaranta anys totes les monarquies estarien substituïdes per gats, i els proporcionaríem nosaltres. El regne de la pau universal començaria aleshores, i no s'acabaria mai més... Miauuu, marramiauuuuuu, miau, miauuu... !

Adaptació d'un fragment d'Un ianqui a la cort del rei Artús, de Mark Twain, que escrivia coses com aquestes l'any 1889. 

divendres, 9 de desembre de 2011

La variant d'Olot es farà quan La Caixa vulgui

De Figueres a Lleida hi ha 300km per autopista, però només són 250 passant per Bracons, Vic i Manresa. A 110km/h de mitjana per l'autopista, són 2 hores i 45 minuts; a 90km/h de mitjana per Bracons serien 2 hores i tres quarts. Per autopista són 24 euros de peatge, mentre que per Bracons és gratis. Això vol dir que el dia que s'hagin fet les variants d'Olot i les Preses, una gran part dels viatges entre l'interior de la península i França tiraran pel dret i deixaran de dipositar l'òbol de sant Abertis. Però de moment no hi ha perill, les variants en qüestió ni hi són ni se les espera, i així el recorregut per Bracons no és competitiu.

I el que passa a la Garrotxa és el mateix que trobem amb la variant de Vallirana des de fa 15 anys, l'enllaç de Castellbisbal, el tram Abrera-Terrassa, l'autovia de Montblanc, el desdoblament de l'A2 fins a Girona, etc. En resum, infraestructures majoritàriament imprescindibles que, com que entrarien en competència directa amb vies de peatge d'Abertis-La Caixa, no troben  mai el moment per fer-se realitat.

El drama és que si els nostres governs fan alguna d'aquestes infraestructures sense peatges, aleshores haurem de pagar dos cops: un serà el cost de la pròpia obra, i l'altre sera la indemnització a pagar a la Caixa per la baixa d'ingressos que la nova infraestructura li provocarà, com ha estat el cas recent dels 457 milions d'euros que li haurà de pagar el Ministeri de Foment per les obres d'ampliació del tercer carril de l'AP2!

De totes maneres, el problema de fons no és l'avarícia de La Caixa, sinó el model de gestió d'infraestructures que volem tenir i ens podem permetre. No té cap sentit tenir una xarxa de peatge i alhora una xarxa gratuïta de prestacions semblants, per temes purament econòmics però també perquè suposa un impacte innecessari en el territori. Malauradament, tampoc no podem prescindir dels peatges, perquè l'Administració no té diners, i perquè així els vehicles de pas també ajuden a pagar les nostres infraestructures. I continuar en la situació actual tampoc no és una bona solució perquè, com hem indicat al principi, es provoca que s'aturin obres necessàries per interessos econòmics particulars, i també perquè es perpetua la injustícia del mapa actual, on es pot anar gratis de Barcelona a Lleida, però cal pagar peatge per anar de Barcelona a Girona (si un dia voleu anar-hi gratuïtament per la N2 sempre podeu entretenir-vos a comptar les 23 rotondes de la travessia del Maresme fins Tordera...).

Així doncs caldria anar buscant una solució, però tenint en compte que les alternatives seran totes doloroses. La primera opció seria tenir només una xarxa gratuïta, rescatant els peatges a bon preu, tenint en compte que les obres ja estan prou amortitzades, però obligaria a gastar uns diners públics que no tenim, i deixaríem de tenir els ingressos dels vehicles de pas. Una altra possibilitat seria crear una financiació específica i general, aplicant un impost finalista a la gasolina, o instaurant un impost anual que permetés l'accés a autopistes. L'última opció seria la ubicació de peatges en vies actualment gratuïtes, de manera que es racionalitzés el mapa viari, i determinades infraestructures es poguessin finançar per l'ús, alliberant així recursos públics per a d'altres necessitats.

Una altra qüestió és que a Catalunya estiguem fregits a peatges, i alhora contribuïm a pagar les autovies gratuïtes per tot Espanya. Aquesta situació és una injustícia tan flagrant que no mereix una aproximació racional: senzillament és un escàndol que cal denunciar i solucionar amb urgència.

dimarts, 6 de desembre de 2011

Els 34 del Senat

Després de buscar una estona, al final he trobat la llista dels 34 del quadre. La comparteixo:

- 5 presidents del Govern espanyol
Adolfo Suárez, Leopoldo Calvo-Sotelo, Felipe González, José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero

- 8 presidents del Senat
Antonio Fontán, Cecilio Valverde, José Federico de Carvajal, Juan José Laborda, Juan Ignacio Barrero, Esperanza Aguirre, Juan José Lucas i Javier Rojo.

- 21 senadors del Senat sorgit de les eleccions del 1977
Fernando Abril Martorell, Juan María Bandrés, Gloria Begué, Camilo José Cela, Luis Díez-Alegría, Torcuato Fernández-Miranda, Enrique Fuentes Quintana, Antonio Hernández Gil, Manuel Irujo Ollo, Landelino Lavilla, Rodolfo Martín Villa, Fernando Morán, Marcelino Oreja, José Ortega Spottorno, María Dolores Pelayo, Ramón Rubial, María Rúbies, José Luis Sampedro, Luis Sánchez Agesta, Joaquín Satrústegui i Josep Subirats.

El resum, una barreja de presidents i senadors mig desconeguts, alguns dels quals no són més que fòssils del franquisme, com el "colombo" Martín Villa, que no mereixeria més que l'oblit i el menyspreu dels demòcrates.

I pel que fa al paper de Catalunya? Doncs, el que és habitual: 2 catalans -Maria Rúbies, de CiU, i Josep Subirats, de PSC- de 34. I ni rastre de Josep Benet, el senador més votat l'any 1977 a tot l'estat, ni Lluís M.Xirinacs.

No compto Landelino Lavilla com a català, nascut a Lleida, fill de funcionari i que no va parlar mai català, i que va marxar de Catalunya als 18 anys per no tornar-hi a residir mai més, i que va ser elegit diputat per Madrid i Jaén.

dijous, 1 de desembre de 2011

Política catalana en 2D

En una entrada de fa uns mesos ja es presentava el mapa bidimensional de la política catalana, sobre els eixos d'esquerra-dreta i de catalanisme-espanyolisme. El que fem ara és actualitzar-lo, un cop finalitzat el cicle electoral actual, que en principi no hauria de reobrir-se fns el 2014. 

Recordem que el gràfic intenta mesurar l'evolució de la política catalana al llarg dels anys, assignant un valor de resum als vots emesos en cada elecció, sempre a partir d'un model bidimensional dels partits catalans. Així doncs, a partir de les dades i d'unes puntuacions fixes de cada partit per a "nacionalisme" (entengui's "catalanisme") i "progressisme", s'obté un valor final del resultat, expressat en dos valors representables gràficament.

En primer lloc es presenta el mapa de partits, distribuïts en les dues dimensions esmentades. Evidentment, els valors són discutibles, com també són actualment discutibles els conceptes de "nacionalisme" i, molt especialment, el de "progressisme". En tot cas, per parlar dels dos partits principals del mapa català, CiU té un 5 en progressisme (ni fu ni fa), i un 7 en nacionalisme. En canvi el PSC té el 5 en nacionalisme (altre cop ni fu ni fa) i un 7 en progressisme. 


I la mosca que apareix entre CiU i PSC és justament l'evolució de les votacions al llarg dels anys. Ampliem-ho:



En el gràfic es tracen en verd les eleccions al Parlament de Catalunya, en blau gruixut les municipals, i en blau fi les espanyoles. Amb independència del fet que cada tipus d'elecció té la seva traça gairebé autònoma i sense gairebé contacte amb les altres, el cert és que els moviments dels valors finals són molt petits. Així doncs, el nacionalisme sempre es mou entre valors de 4,9 (espanyoles 2000) i 6,1 (catalanes 1992), mentre  que el progressisme va de 5,3 (també espanyoles 2000) al 6,4 (municipals de 1979 i catalanes de 1980). En tot cas s'observa una tendència general a un menor progressisme, amb un nacionalisme força estable.

Especialment aquesta tendència -menys progressisme i igual nacionalisme- es pot apreciar clarament en les tres eleccions del cicle electoral que ara es tanca, sens dubte motivada per l'increment de vot de CiU i la pèrdua de suport del PSC, en un entorn on el PP va guanyar lleugerament percentatge.

Com en l'anàlisi de fa uns mesos, cal concloure que amb aquesta instal.lació de la societat catalana en el tímid progressisme i el tímid nacionalisme que marca el gràfic, res no fa preveure que Catalunya pugui fer realment fer passos rellevants en la seva evolució política en els propers anys.

dilluns, 28 de novembre de 2011

600.000 catalans contra el Senat

Atesa la seva flagrant inutilitat, el Senat normalment no mereix el més mínim interès per part dels mitjans de comunicació. D'aquesta manera, en aquests dies de ressaca postelectoral, les informacions publicades sobre els resultats al Senat es poden comptar amb els dits de la mà. De fet, l'únic que ara ens crida l'atenció d'aquesta institució és que expresident Montilla ha decidit re-matar el seu currículum incorporant-se a la gloriosa cambra alta.

En tot cas, sí que cal avaluar els resultats de la campanya gairebé invisible per votar en blanc al Senat, i cal dir que els resultats són espectaculars: 600.000 catalans (exactament 597.479) van protestar activament contra el Senat. És a dir, un 17% dels que van anar a votar, i un 11,4% del cens. Tornem-ho a dir: 600.000, més que tots els vots d'IC i ERC junts, o tres cops tots els vots a Lleida.

En concret, aquests 597.479 vots de protesta sorgeixen de sumar els vots nuls, els vots en blanc, i els vots a la formació "Escons en blanc". Cal dir que és complicat calcular els vots a "Escons en blanc" en el Senat. En tot cas, hem agafat com a dada, els vots obtinguts en cada província pel candidat d'Escons en blanc amb millor resultat.

Senat
Total
% Partic. Senat
% Cens
Votants
3.427.259

65,2%
Nuls
149.646
4,4%
2,8%
Blanc
253.983
7,4%
4,8%
Escons en blanc
110.743
3,2%
2,1%
Nuls+Blancs+EB
514.372
15,0%
9,8%

Tot plegat suma 514.372 vots de protesta contra el Senat. Però encara no n'hi ha prou, perquè cal afegir-hi els 83.107 catalans que han anat a votar per al Congrés, però que han passat olímpicament de fer-ho per al Senat. Francament trobo que és la mostra de major menyspreu possible, atès que es fa l'esforç d'anar a votar però es passa públicament del sobret sèpia.

Dif.C-S
Total
% Partic. Congrés
% Cens
Dif.Congrés-Senat
83.107
2,4%
1,6%
N+B+EB+Dif
597.479
17,0%
11,4%

En comparació el vot de protesta al Congrés -que personalment no comparteixo- és rellevant, però força menor. Són 170.190 vots, entre nuls, blancs i vots a "Escons en blanc", que suposen el 4,8% de la participació, i el 3,2% del cens. És a dir, el Senat aconsegueix 427.000 vots més de protesta que el Congrés. Sense paraules.

Congrés
Total
% Partic Congrés
% Cens
Votants
3.510.366

66,8%
Nuls
55.508
1,6%
1,1%
Blanc
63.828
1,9%
1,2%
Escons en blanc
50.854
1,4%
1,0%
Nuls+Blancs+EB
170.190
4,8%
3,2%


Diferència
Total
% Partic Congrés
% Cens
Dif.vot protesta Congrés - Senat
427.289
12,2%
8,1%

De totes maneres, el problema és que aquesta protesta espectacular ha tingut un ressó gairebé nul. Doncs la propera vegada hi tornarem, amb els 600.000 vots d'aquesta vegada com a punt de partida immillorable.  I ens hauran d'escoltar.

dimecres, 23 de novembre de 2011

Espanya 1 - Catalunya 1. Vots per comarques

Jugàvem a fora, i hem empatat. I ara comença un altre partit, més difícil i més complicat, però ningú no ens treu que l'empat aconseguit té un regust inconfusible de victòria, amb una Catalunya que apareix d'un altre color en els mapes. Un partit nacionalista -Convergència i Unió- és la primera força en vots i escons en el global de Catalunya i en 3 de les 4 províncies, atès que a Barcelona encara ha quedat primer el PSC. Atesa l'escassa diferència de vots final, he buscat també la distribució per comarques. El resultat us el pinto a continuació, amb el codi de colors següent:
  1. Blau
  2. Verd
  3. Groc
  4. Carbassa
  5. Vermell
La conclusió és que CiU és la primera força en 36 de les 41 comarques, segona en 2 -Barcelonès i Vallès Occidental- i tercera en 3-Baix Llobregat, Baix Penedès i Tarragonès. El PSC lidera en 4 d'aquestes -Barcelonès, Vallès Occidental, Baix Llobregat i Baix Penedès- i els nostres adversaris del PP són primers al Tarragonès. Altres elements a destacar és que ERC és segona força a 3 comarques -Osona, Pla de l'Estany i Solsonès, i tercera en 7 comarques més -Berguedà, Conca de Barberà, Garrotxa, Pallars Jussà, Pallars Sobirà i Ripollès. Per la seva banda, ICV és sempre quarta o cinquena força. Com a curiositat, només hi ha dues comarques -Garraf i Vallès Oriental- on els partits tinguin el mateix ordre que en el total de Catalunya

Totals per comarques, actualitzats a 27/11/11, incloent-hi els vots en blanc

Una segona visió és en percentatges sobre els vots totals vàlids. Aquí el codi de color es distribueix per rangs
  • Blau 40%-50%
  • Verd 30%-40%
  • Groc: 20%-30%
  • Carbassa: 10%-20%
  • Vermell <10%
Aquí destaquen el 49,0% de CiU al Pla de l'Estany (de fet, 48,98%), el 33% de PSC a Alta Ribagorça, i el 29,7% de PP a la Vall d'Aran. Per la seva banda, IC només arriba al 10% al Barcelonès (al Baix Llobregat és el 9,97%), mentre que ERC té el seu màxim en el 17,9% del Solsonès.



CIU
PSC
PP
IC
ERC
Alt Camp
39,0
22,4
17,2
4,9
9,9
Alt Empordà
37,7
20,7
21,4
4,5
9,2
Alt Penedès
36,9
24,5
15,0
6,5
9,6
Alt Urgell
45,3
19,6
15,7
5,0
8,9
Alta Ribagorça
37,0
30,7
12,6
6,0
7,3
Anoia
34,5
24,0
19,4
5,8
7,9
Bages
39,1
22,5
15,0
5,2
10,3
Baix Camp
33,4
23,6
24,5
4,9
6,8
Baix Ebre
30,6
29,8
18,3
4,9
9,5
Baix Empordà
38,5
23,5
16,2
5,3
10,0
Baix Llobregat
20,7
33,0
22,5
10,0
4,6
Baix Penedès
26,2
28,9
26,3
6,1
4,9
Barcelonès
24,4
28,7
22,4
10,0
6,1
Berguedà
46,2
19,3
10,7
4,1
11,9
Cerdanya
48,4
15,1
16,7
4,1
10,1
Conca de Barb
42,6
17,9
12,4
5,9
14,4
Garraf
28,6
28,0
21,3
8,1
6,3
Garrigues
47,1
18,3
13,7
3,0
12,0
Garrotxa
48,3
18,3
9,4
5,0
12,6
Gironès
38,7
21,0
15,1
5,7
11,6
Maresme
34,2
22,2
20,8
7,1
7,4
Montsià
32,1
27,8
20,3
4,1
10,2
Noguera
45,3
18,3
17,4
3,1
10,7
Osona
48,3
14,1
9,9
4,8
14,2
Pallars Jussà
45,5
23,1
10,5
4,2
11,1
Pallars Sobirà
47,0
20,0
9,4
6,0
11,9
Pla de l'Estany
49,0
13,1
10,0
5,3
15,6
Pla d'Urgell
48,6
17,6
15,4
2,7
9,5
Priorat
40,3
22,0
9,0
6,2
16,0
Ribera d'Ebre
36,1
26,7
13,5
6,1
11,7
Ripollès
44,4
18,7
10,6
4,0
15,5
Segarra
45,8
16,1
17,4
3,7
10,2
Segrià
36,6
22,6
23,7
4,2
6,1
Selva
34,3
24,9
18,3
6,7
9,1
Solsonès
47,0
12,5
12,6
3,2
17,9
Tarragonès
25,4
27,0
28,9
5,9
5,2
Terra Alta
38,1
22,4
20,7
3,8
10,3
Urgell
44,9
16,8
16,2
3,6
11,7
Val d'Aran
31,1
26,0
29,7
4,0
2,4
Vallès Occid.
25,8
29,2
20,8
9,7
5,7
Vallès Oriental
30,4
25,6
20,3
8,7
6,7
Total general
29,4
26,6
20,7
8,1
7,1

PS1. Lamento i celebro alhora la meva previsió errònia que el PP seria la primera força en vots a Catalunya. Lamento l'error final obtingut, basat en aplicar càlculs en principi correctes sobre les dades del CEO, però evidentment celebro que el resultat final hagi estat un altre de ben diferent.

PS2. En els propers dies afegiré una altra entrada sobre el resultat del vot en blanc al Senat