Com a català tinc un somni

Deurien ser els últims anys dels 80. Josep Maria Bricall, destacat prohom del PSC i aleshores rector de la Universitat de Barcelona, és entrevistat a la televisió. Si no em falla la memòria, en un moment donat se sincera: "Com a català tinc un somni, però és impossible".

Aquella frase se'm va quedar gravada i he pensat força vegades en el que representava. A més, que ho digués algú des d'un partit tan nacionalment dubitatiu com el PSC m'ho va fer veure més clar: els catalans, tots els catalans, de l'origen i la ideologia que fos, teníem un somni, "el somni".

Però la frase també deia "però és impossible", que és el que hem pensat també els catalans durant molts anys. Teníem un somni, però estàvem convençuts que mai no es faria realitat.

I de cop i volta, ens adonem que el món ha canviat, i que el que ahir era impossible demà pot ser real. La veritat és que molts ja no ho esperàvem i d'entrada quedem descol·locats, però el vertigen del primer moment queda superat de seguida per la il·lusió, una immensa il·lusió per veure el nostre somni convertit en realitat. Dream come true, que diuen a les cançons.

Per nosaltres no quedarà.