diumenge, 3 de novembre de 2013

La quarta via

La tercera via és història. Tots sabem que només és una estratègia per dividir el catalanisme i fer avortar el procés d’independencia que tot just hem iniciat. Una proposta sense cap contingut real, motivada per la pressió dels grups econòmics i mediàtics perquè al final res no canviï, i que els catalans amb un mínim de dignitat hem de rebutjar des del primer moment.

Perquè, si de veritat ens estimen tant i volen que no completem el procés d’independència, el que han de fer és una proposta de  debò, amb compromisos i continguts reals. I  un cop descartada la tercera via per incompareixença, aquesta proposta seria la quarta via que, d’entrada, podríem resumir en els 5 punts següents:

  1. Reconeixement de Catalunya com a nació
  2. Concert econòmic
  3. Competències exclusives en cultura, educació i llengua
  4. Traspàs de les infraestructures de transports i comunicacions
  5. Celebració d’un referèndum d’independència en el termini màxim de 10 anys
Amb aquesta quarta via sobre la taula, potser sí que alguns ens decantaríem per acceptar la proposta del govern espanyol, davant de l’escenari d’una independència declarada unilateralment que podria trigar anys a ser acceptada plenament per la comunitat internacional.

Però no hi ha perill. Mai de la vida des d’Espanya se’ns oferirà una proposta semblant, i realment només ens restarà seguir avançant cap a  la independència. 

dilluns, 14 d’octubre de 2013

El triple èxit del 12-O

És del tot evident que les manifestacions del 12-O han estat un èxit. Un èxit, òbviament, de l'independentisme català en el seu esforç per presentar-se davant del món. I un èxit que, de fet, en són tres:

  • El primer èxit és que la manifestació s'ha realitzat sense cap mena de problemes. Ha quedat demostrat que Catalunya és un país democràtic on la gent pot manifestar lliurement la seva ideologia política amb totes les facilitats. No és poca cosa, tenint en compte que alguns -molts- ja ens retrataven com a nazis, totalitaris, talibans i seguidors de la cienciologia.
  • El segon èxit és que ha estat un fracàs d'assistència. Qualsevol observador mínimament imparcial pot comparar el 11-S amb el 12-O, i veure quin és el sentiment generalitzat que es respira a Catalunya. Si els unionistes no poden mobilitzar ni l'1% de la població catalana, deu ser que els seus postulats no estan gaire arrelats que diguem
  • I el tercer èxit és que els espanyols han passat de venir a Catalunya, tot i la insistència i les facilitats perquè ciutadans de qualsevol racó d'Espanya vinguessin a casa nostra a manifestar-se per la unitat de la pàtria. I això ens porta a pensar que la independència de Catalunya no desperta en els ciutadans espanyols aquesta oposició numantina que ens volen fer creure. Exactament com si als espanyols els importés un rave la nostra independència.

En resum, un èxit espectacular de l'independentisme. Però cal recordar que èxits com aquest, o la mateixa Via Catalana, no ens porten directament a la independència, sinó que cal treball, perserverança i paciència. Repetim-ho, aquests èxits no ens porten la independència, però reconeguem que potser ens hi acosten una mica.

dijous, 11 de juliol de 2013

L'Aeroport de Barcelona, a un 1% del de Madrid

AENA acaba de publicar les estadístiques de trànsit aeri a juny de 2013 que, ja em perdonareu, tenen un titular destacat: l'Aeroport del Prat arriba als 3.494.762 passatgers aquest mes, davant dels 3.538.604 que s'han registrat a Barajas. Això significa que la diferència entre les dues instal·lacions és únicament de 43.842 passatgers, equivalent a un esquifit 1,2%.

Així doncs, és qüestió de mesos que a Barcelona se superin els passatgers de Madrid, i al ritme actual tot fa pensar que això passarà ja el mes de juliol. Serà ben trist: un aeroport d'una ciutat provinciana, sense pes internacional ni cap atractiu especial, superarà en passatgers l'aeroport d'una de les capitals mundials...

De totes maneres, des de la capital diran que això és estacional, i que tot tornarà a la "normalitat" quan s'acabi l'estiu. Tenen raó: segurament a l'octubre a Madrid es tornarà a superar el de Barcelona, i el total de 2013 encara haurà vist més passatgers allà que aquí. Però tampoc no ens deixem enganyar: la tendència és clara, i si res no ho altera, el 2014 veurem com Barcelona supera Madrid ja des de l'abril o el maig i serà molt difícil que es tornin a invertir els papers. I el 2014, l'any de la independència, pel que fa a les dades totals de passatgers, serà el de l'empat o ja el del sorpasso definitiu.

Barcelona Madrid Diferència
2005 27 42 15
2006 30 46 16
2007 33 52 19
2008 30 51 21
2009 27 48 21
2010 29 50 21
2011 34 50 15
2012 35 45 10
2013 34 39 5
2014 36 36 0
2015 38 33 -5

Xifres en milions de passatgers
Dades 2013, 2014 i 2015 extrapolades a partir de les variacions dels últims anys
Dades reals primer semestre de 2013. Bcn: 16M, Mad: 19M

dimarts, 4 de juny de 2013

Segons la Unesco espanyola, Catalunya... potser al final és Espanya

Actualitzat el vespre del 05/06 després de veure que durant aquest dia la versió espanyola del web de la Unesco ha afegit la notícia sobre l'acord amb Catalunya

El passat dilluns 3 de juny a París, el president Artur Mas ha firmat un conveni de col·laboració amb la Unesco. Com que encara no som un estat independent, aquest acord no deixa de ser notícia, una petita bona notícia per al reconeixement internacional de Catalunya.

Com no podria ser d'altra manera, el web de la Unesco es fa ressó d'aquest acte, amb una entrada en l'apartat de notícies de la home: 


Evidentment quan cliques a l'entradeta, hi ha una petita ampliació del que suposa l'acord, amb foto inclosa. Res espectacular, res fora de lloc, senzillament normal:


El problema és que si naveguem a les altres llengües del web, resulta que la notícia ja no apareix per enlloc. En principi la cosa no té major importància en les versions en francès, rus, àrab i xinès (sí, he tirat del google translator per comprovar-ho) perquè cada país atorga importància al que li sembla,

Però en un primer moment la cosa grinyola quan visitem la pàgina en espanyol i resulta que l'acord amb Catalunya no existeix.


Tinc molt clar que si qualsevol entitat espanyola pública o privada firmés un acord "espanyol" amb la Unesco, el tema mereixeria fins i tot més que una entradeta a la versió espanyola del web, però com que resulta que l'acord no és "totalment espanyol", el nostre president i el nostre país esdevenen invisibles.

Aquesta situació es resol l'endemà, de manera que durant el dia del dimecres 5, la versió espanyola sí que afegeix la notícia


Deia l'altre el president espanyol Rajoy que en l'escena internacional només compten els estats grans, la qual cosa no deixa de ser prou presumptuós en el seu cas. Però el problema que tenim els catalans és que l'Estat espanyol no és realment el nostre, la qual cosa s'esforça a demostrar-ho dia rere dia, minimitzant-nos i amagant-nos davant el món sempre que cal. I si per això cal trigar dos dies a publicar una notícia, es fa, perquè si no, la situació seria esperpèntica.

Perquè en el fons per a ells, no ser "totalment espanyol" és senzillament no ser "espanyol", perquè per a ells ser catalans és justament la nostra manera de no ser espanyols. Així doncs, segons la Unesco espanyola, Catalunya... potser al final és Espanya.

dimecres, 24 d’abril de 2013

Inventari de catalans i Catalunyes

Fa unes setmanes llegia a l'Ara un article de Nicola Padovan, empresari italià establert al nostre país, on reconeixia que no sabia ni que existia Catalunya fins que va arribar aquí. De fet, recordava que per a ell una catalogna només era una verdura. Directe a Internet, comprovo que efectivament la catalogna és una mena d'escarola a Itàlia, però també que una catalogne és un teixit artesanal canadenc. Estirant del fil, començo a fer una llista de llocs, coses i persones que porten el nom català o Catalunya arreu del món en les seves diferents formes. La veritat és que la relació acaba essent prou llarga i en alguns punts prou curiosa, com el cas de la cançó Catalogna, d'un grup italià, dedicada precisament a la verdura en qüestió,  que un personatge de còmic japonès es digui Dorothy Catalonia, que hi hagi unes postres a València amb el nom de palo català o que els argentins anomenin pito catalán a fer el nostre pam-i-pipa

Evidentment, s'agraeix qualsevol suggeriment per ampliar i millorar la llista, com els que m'envia Marta Faixedas, de Petjada catalana

Animals i plantes
Art i tecnologia
  • Atles Català mapa del s.14
  • banco Catalano, banc dissenyat per l'equip Tusquets i Clotet
  • barca catalana, nom que es dóna al sud de França a un tipus de vaixell semblant al llagut
  • catalufa/cataluffa, tipus de teixit d'origen venecià, que potser tampoc no té a veure amb Catalunya
  • catlins, cordes de viola fetes a Catalunya fins el segle 18
  • cierre catalán, nom en castellà d'un tipus de tancament de carrosseries
  • escala a la catalana, en forma d'U, i feta amb volta catalana
  • Catalano House, considerada la millor casa nordamericana dels anys 1950, de l'arquitecte Eduardo Catalano
  • catalogne, tipus de teixit d'artesania canadenca
  • couteau catalan (francès)
  • farga catalana, una de les joies de la tècnica catalana arreu del món
  • gòtic català, tipus d'art gòtic propi de Catalunya, País Valencià i les Balears, que últimament algú intenta redenominar com a gòtic mediterrani
  • obertura catalana obertura d'escacs
  • pany català, dels fusells, no de les portes
  • patí català, el patí de vela sense timó inventat a Catalunya el primer terç del segle 20
  • podón catalán, descripció en castellà d'una falç en un web de ferreteria
  • tanca catalana, tipus de tanca per a arracades
  • volta catalana, l'altra gran aportació de la tècnica catalana al món, al costat de la farga catalana.
Ciència
Costums
  • catalán, nom donat a Cuba durant un temps als botiguers, fins al punt que les persones negres que feien de botiguer eren anomenades negros catalanes
  • Catalonia! la paraulota preferida de Jean Caux, buscador d'or als EUA pel 1850
  • Pagar a la catalana, on cadascú paga la seva part. Curiosament en anglès se'n diu Going dutch, és a dir, a l'holandesa.
  • Pito catalán, nom que es dóna al pam i pipa a Argentina i, en general, al fet de burlar-se d'algú altre
  • Postura de la catalana, postura sexual que estranyament no té rés a veure amb la immersió lingüística
  • Quart d'hora català, expressió amb què els francesos es burlen de la impuntualitat dels catalans. Convertit més tard en 15 minuts de vibrant joc de l'USAP de Perpinyà.
  • Querella catalana, que s'interposa només per entorpir un altre procediment
Gastronomia
Empreses i entitats
  • Catalan Communications, editorial de còmics de Nova York (1980-1992)
  • Cine Cataluña, antic nom del Cine Cosmos, de Buenos Aires
  • Club Campesino de Futbol Cataluña, primer nom del Club de Futbol Torreón, de Mèxic
  • El pequeño catalán, botiga de roba a Saragossa
  • FC Cataluña, nom que la sèrie de TV Campeones (la de l'Oliver i Benji) li va posar a un equip sospitosament semblant al FC Barcelona.  Per cert, hi jugava Rivaul, anomenat l'àguila catalana, jugador que sospitosament s'assemblava a Rivaldo. 
  • Hotels Catalonia, cadena de 61 hotels a Espanya i el Carib
  • Relais Catalan, hotels a França
Història
  • Batalla del Catalán, batalla prop del Arroyo Catalán de la guerra entre la Província Oriental (Argentina-Uruguai) i l'exèrcit de Portugal i Brasil el s.19
  • Cas dels Catalans, nom donat al problema de Catalunya al final de la Guerra de Successió
  • Català Mazarí, regiment de l'exèrcit francès el s.17
  • Gran Companyia Catalana, companyia de mercenaris formada pels almogàvers el s.14
  • Oasi català, situació política a Catalunya els anys 1930, de certa tranquil·litat
  • Partito Catalano, nom donat a una formació política de final dels 1990 al nordest d'Italià
  • Venjança Catalana, saqueig de la Companyia Catalana contra la població de l'Imperi Bizantí el s.14 en represàlia per la mort de Roger de Flor 
Música
Noms de lloc

Persones

Cal dir que són moltes les persones amb els cognoms Català (català), Catalán (espanyol), Catalan (francès i anglès), però especialment amb el cognom Catalano a Itàlia, on és força freqüent. De fet, la majoria dels exemples que segueixen són de Catalano, tant a Itàlia com a Amèrica, descendents de Catalano italians emigrats.
Vaixells

dimarts, 9 d’abril de 2013

What the hell is Catalonia?


From the media:
Again and again. You're a little tired of reading news about Catalans and Catalonia, but you don't know anything about them. Really, what the hell is Catalonia? An artificial country in Africa massacred by economic/tribal wars? Another former Yugoslav Republic becoming suddenly independent?  A remote island in the middle of Pacific Ocean breaking ties from a old-fashioned european metropolis? The answers are no, no and no. Catalonia is... another thing.

Catalonia is an old people of Europe

Catalonia is in western Europe, specifically in the Mediterranean coast of Spain. It ocupes 32.000 km2 or 12.400 sq mi (about the size of Belgium) in a triangle shape at the northeast corner of the Iberian Peninsula, bordering the south of France. Now, officially, Catalonia is an autonomous community of the Kingdom of Spain, like a German Land with an own Government, Parliament and a limited power on important subjects like education or health, but the most part of the 7.5 milion Catalans consider Catalonia is more than this. A lot of them, really the majority of them, think Catalonia is a nation (whatever this word means), with a history of almost one thousand years.

Catalonia has also its own language, the Catalan, a Romance language closed to Spanish and French, spoken by the most of people. Catalans have also their own traditions and feasts, like the castellers -human towers- or the spectacular Saint George's day when all the country is flooded with flowers and books. And Catalans are very proud of all of them.

And last but no least, Catalonia is the country of Barcelona, its capital, one of the most modern and high populated cities of Europe, hosting the Barça, probably the most famous football club in the world at the present time. 

In summary, a territory with an own history, language and traditions, where people consider itself as a nation: choose yourself if it's a region, a nation or a country.

Catalans want the independence

Ok. It's true. Surely, due to a mixture of political and economic reasons, now the Catalans supports the independence of Catalonia. Obviously, there are also a lot of Catalans against the indepence of the country, but the most of Catalans want the independence. It can be seen in the political surveys of all these years, where the "independentistes" are growing every month and they are up to the 57% of respondents (about the 74% of voters, discounting the abstention), and in the results of the last elections to Catalan Parliament, where 64% of representatives belong to an electoral party supporting the referendum of independence.

But there's is a problem. Spanish Government doesn't agree with Catalans, and it won't authorize an independence referendum. Why? Because Spain considers itself one only nation, and it's inconceivable for them than a part of it, Catalonia in this case, can decide its future by its own. Obviously, it doesn't matter what people think. The  Spanish Government excuses its attitude because of the law saying "a referendum of independence is not legal". But the fact is the legality of the referendum depends on the Spanish Government decision. It seems ridiculous but it's totally true. On the other hand, the Catalan Government is decided to celebrate the referendum the year 2014. 


Are Catalans different from Spaniards?

No.There's no ethnic basis for the claiming of independence. In addition, nowadays, about the half of Catalan population have parents or grandparents born in Spain, mainly due to a large scale inmigration during the 60s of last century. And curiously, a great part of this population with spanish ancestors wants the independence too. There're not two communities faced each other, and people is fully mixed.

Catalans just feel differents. Don't blame them for it.


Why Catalans want the independence?

This is a difficult question. Some years ago, only about a 20% of population wants independence, but now this percent has grown up to 57%. This growing can be explained by two main problems have happened last years. First, Catalan Parliament approved a new Estatut -like a constitution- for Catalonia, but this law was partially abolished by the spanish Constitutional Court, and this was felt as an humiliation for Catalans. Second, the present economical crisis is very serious in Catalonia, but taxes paid by Catalan people are used by the Spanish Government to invest in other parts of Spain. Then Catalans have thought economic situation in Catalonia will improve if taxes paid by Catalans can be used in Catalonia itself.

In any case, often Catalans feel they are despised,or even hated, by Spaniards, and it's usual spanish politics criticize Catalans in political meetings in a "anticatalanisme" movement widely spread through all Spain. Sometimes it's  said Catalans are the jews of Spain, or Catalans are called Polish as an insult (?). In response, Catalans say  "If they don't love us, why don't let us go?"

Has Catalonia ever been an independent country?

Yes. And not. Catalonia never has become a separate kingdom, and from 12th century it has been linked with other parts of Spain, but always keeping its Parliament, rights and laws, and its own Government, the Generalitat. The Generalitat -or Catalan Government- was founded on the 14th century, and until the 18th century it collected taxes, administers law and holds an own army. All this situation ended on 1714, when at the end of War of the Spanish Succession, the king Philip V of Spain defeated the Catalan army and abolished all the Catalan laws and institutions, between other shameful punishments. Since then, Catalonia has been asking for more or less freedom depending of each time. Thus, the Generalitat was restored in 1932, but it was abolished again in 1939 by General Franco at the end of the Spanish Civil War. After Franco dictatorship, Generalitat was again restored in 1977.

As a curiosity, they are some historical landmarks where Catalonia has been "de iure" independent for a short time:
  • 1464. The Generalitat nominate Peter, constable of Portugal, as Count of Barcelona and King of Aragon, during the civil war against the king, John II of Aragon.
  • 1641. Pau Claris, president of the Generalitat, proclaims the Catalan Republic. Some days later, due to French help, proclaims Louis XIV of France as the Count of Barcelona
  • 1705: During the War of Spanish Succession, the Catalan Parliament, proclaimed Archduke Charles (later Charles VI, Holy Roman Emperor) as Count of Barcelona and King of Aragon
  • 1810-1814: Napoleon separes Catalonia from Spain, and annexs it to French Empire 
  • 1873: Ildefons Cerdà, the urban planner responsible for the famous "Eixample" of Barcelona, proclaims the Catalan State within the Spanish Republic
  • 1931. Francesc Macià, president of the Generalitat, proclaimed the Catalan Republic
  • 1938. Lluís Companys, president of the Generalitat (executed by Franco in 1941), proclaimed the Catalan State within the Spanish Federal Republic
Can survive an independent Catalonia?

Yes. Catalonia is larger than Belgium, most populous than Denmark and has more GPD than Portugal.

Are Catalans violent?

No. There's no relation with old basque terrorism of ETA, or any another kind of terrorism across the world. Always, the willing of a referendum of independence has been under the principles of freedom, democracy, and respect for all points of view.

Will be a referendum of independence of Catalonia?

Catalans say yes: we only want to have the right of decide our own future. And we want to celebrate it in 2014.

Spanish Goverment says no. 

What about you?

dijous, 7 de març de 2013

L'editorial pornogràfic de El País sobre el cas del fiscal de Catalunya

El diari espanyol progressista per definició ha tingut a bé publicar en l'edició del 6 de març l'editorial La renuncia del fiscal sobre la maniobra feixista que ha protagonitzat el Govern espanyol en fer dimitir un fiscal per unes declaracions en què només preveia la possibilitat de consultar el poble de Catalunya en el marc de la més estricta legalitat. I dic feixista perquè fer plegar un professional de la seva feina per expressar una idea política hauria estat una acció pròpia de Mussolini o Franco. Per cert, algú s'imagina els titulars de la premsa espanyola si la Generalitat hagués fet plegar un alt funcionari només per tenir idees polítiques diferents? Segur que feixista seria l'adjectiu més moderat..

Anant però a l'editorial que dèiem, resulta que per als espanyols progressistes de El País, les opinions del fiscal són imprudents i inoportunes, i es dedica tota una columna a glossar aquest fet. Malgrat tot, després sí que es reconeix, ni que sigui d'una manera més breu, que el cessament del fiscal està absolutament fora de lloc. 

Però insidiosament, l'editorial troba el veritable culpable de la situació: el Govern espanyol? el fiscal superior? el fiscal de Catalunya?  Cap d'aquests. El veritable culpable del cas és la política catalana, que els provoca: no conviene dejarse llevar por los nervios ante cualquier incidente suscitado por la dinámica política impulsada desde la Generalitat y sus aliados, que estos aprovechan al máximo. El tema no és que el Govern espanyol hagi fet un ridícul còsmic amb una maniobra netament totalitària, sinó que la política de la Generalitat provoca que es deixin portar pels nervis. Ja sé que la metàfora ja està gastada i fins i tot pot estar fora de lloc, però francament em sona com allò del violador que diu que la culpa és de les noies que van provocant.

Però avancem en el text, que tots sabem que els bons editorials es rematen amb una grana frase final, tan lapidària com sigui possible, que sintetitzi el missatge amb una sola línia que quedi gravada al cervell del lector per sempre. I què diu?  Doncs, que El episodio muestra el peligro de que el proceso soberanista lleve a la histeria colectiva, y no a la defensa del Estado de derecho. El que dèiem: n'hi ha uns, els bons, que al final perden els estreps, justament per culpa d'uns altres, els dolents, que van provocant. Pornografia editorial en dic jo.

dimecres, 27 de febrer de 2013

De Felip VI a Joan IV, per què no?

Un dia d'aquests, el rei Joan Carles I abdicarà del tron i passarà els trastos al seu fill. Al·legarà motius -obvis- de salut, però tots sabrem que plegarà perquè ja no tindrà més sortida després d'una vida personal desordenada -per dir-ho a la manera antiga-, una situació familiar marcada per la corrupció evidentíssima i en el marc d'una crisi política abassegadora on, fins i tot, pot veure com se li independitza un tros de país.

El nou rei serà l'actual príncep d'Astúries -i Girona, mal que ens pesi- que pujarà al tron com a Felip VI. Un nom horrible i segurament posat els anys 60 del segle passat amb tota la intenció d'escarnir els catalans.Perquè aquí no oblidem que l'anterior rei amb aquest nom, Felip V, és el que va abolir les llibertats de Catalunya, després de tancar les universitats del país, enderrocar la quarta part de la ciutat de Barcelona per fer-hi una fortalesa i convertir la catedral de Lleida en un quarter militar. A més, els puristes sempre podran dir que a Catalunya portem un Felip de menys -perquè Felip el Bell mai va ser rei d'Aragó ni comte de Barcelona- i, per tant, aquell Felip V del segle 18 havia de ser Felip IV, i aquest Felip d'avui portaria el títol de Felip V a Aragó, Catalunya, València i Mallorca, mentre que sí seria Felip VI al regne de Castella.

Però tot en aquesta vida té solució, si és que es vol trobar. L'exemple el tenim en el seu pare, batejat com a Juan Carlos Alfonso Víctor María, però únicament Juanito durant tota la seva infància. Doncs bé, quan a Juanito li va tocar ser pretendent al tron d'Espanya -per decisió de Franco, no ho oblidem- va resultar que no se sabia si havia de ser Joan III o Joan IV. Seria Joan III si se saltaven els drets del seu pare, l'autonomenat comte de Barcelona Joan de Borbó, però seria Joan IV si comptava també el seu pare. Per no fer enfadar el pare ni el dictador, algú va tenir la brillant idea d'ajuntar-li els noms i així Juanito va passar a ser Joan Carles per sempre més. Per cert, el seu pare, Joan de Borbó, també estava batejat com a Juan Carlos Teresa Silvestre Alfonso, però a ell no li va fer falta fer malabarismes amb els noms per anar tirant de veta.

La idea, doncs, seria aplicar al nou rei el truc Juanito/Joan Carles. Es diu Felip, però està batejat com a Felipe Juan Pablo Alfonso. Per tant, podria pujar al tron com a Felip Joan I seguint l'exemple del pare, però la veritat és que el nom és horrible. La solució seria passar directament al Joan i fer-se coronar com a Joan IV. Aquest títol li permetria reivindicar el paper del seu avi, i no generaria un rebuig afegit dels catalans i valencians, que tan poc apreciem els Felips. Tampoc no hi hauria cap problema amb els numerals perquè tant a Castella com a Aragó hi ha hagut dos joans, de manera que Joan de Borbó podria passar a la història com a Joan III i l'actual Felip esdevindria Joan IV sense altres complicacions.

Evidentment passar de dir-se Felip a coronar-se com a Joan IV és un canvi estrany d'entrada, però coses més rares han fet els reis al llarg de la història -si no, que li ho preguntin a son pare- i seria un gest cap als catalans que, vés a saber, potser algun dia arribaríem a apreciar.

La idea està llançada, però no deixa de ser -aquesta sí- una quimera, perquè amb els precedent d'haver-li posat Leonor/Elionor a la seva primera filla ja hem comprovat que la sensibilitat del futur monarca cap als nostres possibles sentiments monàrquics és entre nul·la i inexistent.

Per cert, que Joan de Borbó es proclamés comte de Barcelona mai no va ser una deferència cap als catalans, sinó que va ser una manera subtil de proclamar que continuava essent el rei, perquè el títol de comte de Barcelona ha estat des de temps immemorial una dignitat que implica sobirania. I el fet que durant uns anys hi hagués un rei d'Espanya per una banda, i un comte de Barcelona per una altra, va ser una burla en tota regla a la història d'aquest país que els catalans ens vam menjar de gust.

dimarts, 5 de febrer de 2013

Castelldefels a la Superbowl

Per farcir una mica la notícia de la Superbowl, al web de L'Avantguarda comenten també els anuncis que les cadenes de televisió d'Estats Units han posat a la mitja part del partit. No cal dir que és el bo i millor de la publicitat mundial, on les marques es gasten literalment milions de dòlars per uns pocs segons. Per tant, tot l'anunci ha de ser senzillament perfecte.

Doncs bé, un dels anuncis és del desodorant Axe, on un musculós socorrista salva una guapíssima noia de l'atac d'un tauró.... a la platja de Castelldefels! Res de Califòrnia, el Carib o un atoló del Pacífic: l'escenari triat per fer un anunci que veuran centenars de milions de persones és ni més ni menys que la nostra esplèndida platja de Castelldefels. Comproveu-ho vosaltres mateixos:
Ara només cal explicar als ianquis que a Castelldefels els socorristes estan així de catxes, i les banyistes són així d'espectaculars, i els tindrem fent cua per trepitjar la sorra del Baix Llobregat.

De totes maneres, la historieta de l'anunci és bona, però tampoc excepcional. Res a veure amb l'anunci de la Bar Refaeli, tan impactant com senzill, i que no us podeu perdre.

dijous, 31 de gener de 2013

Barcelona, una de les millors ciutats del món

Els barcelonins, i els catalans per extensió, tenim el defecte d'anar pel món amb un cert sentiment d'inferioritat. Voltant per París, Roma o Berlín, ens passem el dia envejant secretament els seus museus, les seves grans avingudes, els parcs o el sistema de transport públic. Ens diem que estaria molt bé que a Barcelona tinguéssim allò o allò altre, però ho donem per impossible, sospirant pel dia que la nostra ciutat estigui a l'alçada.

Doncs bé, resulta que Barcelona ja és una de les grans ciutats del món. Repetim-ho: Barcelona és una de les grans ciutats del món. Potser no ho és per nombre total d'habitants, ni per patrimoni artístic, ni per serveis públics, però sumant una mica d'aquí i d'allà resulta que el paquet global és impressionant. I com que nosaltres no som capaços de creure'ns-ho, han de venir de fora per explicar-nos-ho. El sr.Google en té la prova: teclegeu Barcelona best cities in the world i us sortiran un munt de llistes on Barcelona ocupa els llocs d'honor. Evidentment que les classificacions són germanes de les estadístiques i, per tant, cosines de les mentides, però alguna cosa hi deu haver-hi de veritat. Alguns exemples recollits en pocs minuts:

1a world's best summer city (My Destination)
1a ciutat mundial amb platja (National Geographic)
1a ciutat del món per a skating (Skateboarding Transworld)
2a best city in the world (Foursquare)
2a ciutat del món per a reunions internacionals (DCI)
2a millor destinació turística mundial (Us News Travel)
3a global fashion city (Atlantic Cities)
4a international bike friendly city (revista Bicycling dels EUA)
5a world's greatest city (Time Out)
5a ciutat del món en oci nocturn (web Hotels.com)
7a ciutat del món for surfers (web STAB)
8a top destination mundial (Trip Advisor)
8a european smartest city (CoExist)
10a most loved city mundial (CNN Travel)
11a ciutat mundial per estudiar a la universitat (consultora QS)
11a ciutat mundial més visitada (Maps of World)
15a top city del món (Askmen)
40a ciutat del món en qualitat de vida (consultoria Mercer)

Evidentment abunden les classificacions estrictament turístiques, i n'hi ha també de sorprenents, com la que diu que Barcelona és una bona ciutat per als surfers, però en global, tot plegat impressiona. Potser no estem tan malament, que deia aquell. I el dia que siguem independents, on diu Barcelona també hi aniran posant Catalunya, perquè ens començaran a conèixer com a país normal i no una mig-regió de no-sé-on.

dilluns, 21 de gener de 2013

Aena escombra cap a casa quan fa estimacions de passatgers?

Els darrers dies els diaris s'han fet ressò d'un informe d'Aena sobre les estimacions de passatgers que es preveuen per als propers anys per als aeroports que actualment formen part d'Espanya. Les dues xifres que cridaven més l'atenció era que el 2018 Barajas i el Prat arribarien a 50 i 40 milions de passatgers respectivament. He buscat infructuosament aquest informe per Internet, així que no tenim manera de saber la metodologia ni les variables utilitzades.

Humilment el que he fet aleshores és agafar les xifres de passatgers dels últims 10 anys de les dues instal.lacions a partir de les dades que rigorosament publica Aena al seu web (per cert, en podrien prendre exemple els responsables de l'Aeroport d'Alguaire)

Madrid
Barcelona
MPax
%Var
MPax
%Var
2002
33,9
21,3
2003
35,9
5,7%
22,8
6,6%
2004
38,7
8,0%
24,6
7,9%
2005
42,1
8,9%
27,2
10,6%
2006
45,8
8,7%
30,0
10,5%
2007
52,1
13,8%
32,9
9,6%
2008
50,8
-2,4%
30,3
-8,0%
2009
48,4
-4,7%
27,4
-9,4%
2010
49,9
3,0%
29,2
6,5%
2011
49,7
-0,4%
34,4
17,8%
2012
45,2
-9,0%
35,1
2,2%

Com es veu, durant aquest curt període l'evolució del nombre de passatgers als aeroports és una autèntica muntanya russa, alternant baixades de fins al -9% tant a Barcelona com a Madrid, amb increments de fins el 17,8% de l'històric any 2011 del Prat. Per tant, sembla difícil preveure una estimació lineal per al futur a partir de només el darrer any o els 2 o 3 últims anys. Per superar-ho, he calculat la taxa d'increment anual dels últims 10 anys (2002-2012) i la dels últims 5 anys (2007-2012), i les he aplicat als propers anys fins al 2018, amb el resultat següent:

M
B
Taxa d'increment 10 anys (02-12)
2,9%
5,1%
5 anys (07-12)
-2,8%
1,3%
Projecció 2018 Amb taxa 10 anys
53,7
47,4
Amb taxa 5 anys
38,1
38,0

El resum és que en l'escenari optimista (taxa dels últims 10 anys), Madrid supera efectivament els 50 MPax el 2018, situant-se en 53,7 MPax, però Barcelona supera molt més àmpliament els 40 MPax previstos, i puja fins als 47,4 MPax. Per tant la relació el 2018 no seria 50/40 (1,25:1) sinó 53,7/47,4 (1,1:1) amb dos aeroports realment molt propers. Però és que, a més, en l'escenari pessimista (taxa dels últims 5 anys), Madrid cau fins als 38,1 MPax, mentre que Barcelona arriba als 38,0 MPax, diferenciant-se les dues instal.lacions per només 50.000 passatgers, amb una relació real 1:1.

Les conclusions són que a data d'avui sembla molt complicat estimar l'evolució del nombre de passatgers a uns pocs anys vista, i que, en tot cas, sembla que els senyors d'Aena escombren cap a casa sense manies quan es tracta de fer números sobre l'evolució futura de les seves instal.lacions.

dimarts, 8 de gener de 2013

Vull que la BBC entrevisti el rei d'Espanya


La setmana passada la televisió pública espanyola va perpetrar l'entrevista massatge al rei d'Espanya que tots coneixem. Una vergonya de principi a final, en què el monarca no va anar més enllà dels tòpics i les obvietats més evidents, i on l'entrevistador Jesús Hermida va llençar per la borda la dignitat que pogués tenir com a periodista a base de preguntes baboses i assentiments de cap.

Casualment uns dies enrere el programa Hardtalk de la BBC va emetre uNA entrevista ni més ni menys que a Teodoro Obiang, cap d'estat ininterromput de Guinea Equatorial des de 1979, i amb un llarguíssim i inevitable historial de brutalitat, corrupció i nepotisme al darrere. Algunes perles del seu mandat són que va començar amb un cop d'estat en què va fer matar l'anterior president i oncle seu, Francisco Macías, que s'ha fet edificar 30 palaus per tot Guinea, que compta amb un germà i dos entre els seus ministres, i que ha aconseguit reunir una de les fortunes més grans d'Àfrica casualment en un país ric en petroli on la gent viu enmig de la misèria absoluta.

Doncs bé, durant l'entrevista, el PERIODISTA de la BBC Stephen Sackur li demana pels palaus que s'ha fet construir, el punxa pel seu fill Teodorin que té negocis de centenars de milions d'euros a Estats Units i França, i l'interroga per la seva permanència perpètua al càrrec. És a dir, li pregunta tot allò que se li havia de preguntar. Campió del cinisme, Teodoro Obiang contesta totes les preguntes i assegura tenir la raó sempre. Una perla? L'impresentable assegura que el seu multimilionari fill només és un home de negocis que ha fet la fortuna en el negoci de la fusta abans d'entrar en política per ser ministre dels boscos...

Si voleu veure l'entrevista http://youtu.be/Zw-HY9FAZBs . Com a curiositat, Teodoro Obiang respon en l'idioma oficial de Guinea Equatorial, però està subtitulada en anglès.

Déu me'n guard de comparar l'assassí Obiang amb el vividor Joan Carles, però mentre veia l'entrevista de la BCC, no podia deixar d'imaginar-me que per un moment el cap d'estat guineà era substituït per l'espanyol, i el periodista li demanava a Joan Carles per la seva fortuna, pels negocis de la família, per les escapades a Àfrica i Suïssa i, fins i tot, pel real paper reial en episodis tan rellevants com el 23-F.

En resum, que potser no hauria estat malament que l'entrevista al rei d'Espanya l'hagués fet la BBC.